Open Widget Area
Reviw on bokmaker Number 1 in uk w.artbetting.net William Hill
Full Reviw on best bokmaker - Ladbrokesl.artbetting.net
L’adolescència i els problemes de conducta

L’adolescència i els problemes de conducta

L’adolescència és un període de creixement i desenvolupament humà que es produeix després de la infantesa i abans de l’edat adulta, entre els 10 i 19 anys (Organització Mundial de la Salut [OMS], 2016). Es pot dividir en 3 etapes, concretament en l’adolescència primerenca que aniria entre els 11 i 14 anys, la mitjana que aniria entre els 15 i 18 anys i la tardana que seria a partir dels 18 anys. És una etapa de transició que es caracteritza per un seguit de canvis:

  • Canvis físics com el creixement corporal o el desenvolupament dels òrgans sexuals.
  • Canvis psicològics com l’augment de la capacitat cognitiva, inici de la comprensió dels rols socials, reflexió sobre els propis sentiments, creació d’ideals i principis, instauració de projectes o acceptació de normes.
  • Canvis afectius en l’atenció focalitzada en els propis interessos, els canvis d’humor constants, irritabilitat, impulsivitat, desafiament a l’autoritat o conductes de risc.

Tot això suposa un repte per als adolescents i un seguit de dificultats que hauran d’afrontar sovint. En l’estudi de Romero et al. (2010), en una mostra d’escolars de 8-12 anys, s’observa que un 47% presentava símptomes d’ansietat i un 11,5% presentava símptomes depressius. Fonseca-Pedrero, Paino, Lemos-Giráldez i Muñiz (2011) afirmen que en adolescents d’entre 14-15 anys, un 11,88% presentaria símptomes emocionals. En altres estudis, la prevalença de patir problemes de conducta i dèficit d’atenció i hiperactivitat és del 40% (López-Soler, Castro, Alcántara, Fernández & López, 2009).

Els problemes de comportament o conductes disruptives, es classificarien segons la direcció o conseqüències de la conducta (Félix, 2007). Es definirien com els patrons de conducta que tendeixen a trencar les regles socials i desafiar la autoritat. És un comportament marcat per la desobediència, provocació, hostilitat, insolència, desafiament, agressivitat i negativisme cap a les persones de l’entorn (Félix, 2007). Aquestes poden anar dirigides cap a iguals o adults i manifestar-se en un entorn o en diversos àmbits de la vida diària. Certes conductes disruptives podrien considerar-se com normals segons el moment evolutiu, la durada o la intensitat. De la mateixa forma que l’agressivitat és una modalitat de conducta molt estesa en els éssers vius i que en els seus orígens es pot entendre com un factor evolutiu. Així, el comportament agressiu en els éssers humans pot esdevenir desadaptatiu, considerant-se patrons patològics d’agressivitat (Echeburúa,1994). Segons Carrasco i González (2006), hi ha moltes definicions sobre l’agressivitat, però totes disposen de 3 elements comuns:

  • té un caràcter intencional,
  • se’n deriven conseqüències negatives a tercers o a un mateix,
  • pot tenir una gran varietat expressiva, manifestant-se de múltiples formes.

Aquests autors, refereixen que en les últimes dècades s’han proposat diferents sistemes de classificació de conductes agressives, i els criteris més utilitzats serien segons la naturalesa, la relació interpersonal, la motivació i la classificació clínica. La naturalesa de l’agressivitat seria física, verbal o social. La relació interpersonal es refereix a si la conducta és directa o indirecta. La motivació que incita la conducta seria hostil, instrumental o emocional. La classificació clínica inclou l’agressivitat proactiva i reactiva. La primera seria una conducta premeditada, conscient i intencional per aconseguir un objectiu aliè a la conducta agressiva. La segona seria impulsiva i no premeditada, en resposta a una situació que l’individu interpreta com a amenaça o provocació.

L’etiologia dels problemes de comportament i conductes agressives pot ser molt diversa. En l’estudi de Garaigordobil, Durá i Pérez (2005) els adolescents d’entre 14-17 anys que presenten nivells elevats d’autoconcepte global i autoestima, tindrien menors problemes de conducta, com també menors símptomes psicopatològics de depressió, ansietat, somatització, fòbies i hostilitat, evidenciant una millor salut mental i una bona adaptació social. En l’estudi de Moreno, Estévez, Murgui i Musitu (2009), es conclou que els adolescents d’entre 11-16 anys amb una baixa empatia i actituds negatives cap a l’autoritat poden augmentar el risc de desenvolupar conductes violentes a l’escola. El paper de la família és important per desenvolupar les habilitats d’empatia i el respecte a l’autoritat, contribuint a l’establiment de bones relacions entre iguals i professorat. En l’estudi de Martínez, Fuentes, García i Madrid (2013), s’adverteix que un estil educatiu indulgent, marcat per acceptació i implicació, actua com a factor de prevenció davant conductes disruptives i el consum de substàncies en adolescents, en comparació amb nuclis familiars on l’estil és més autoritari. Com a conclusió, en el desenvolupament dels problemes de conducta tindrien un paper important els següents aspectes:

  • els factors d’autoestima,
  • l’autoconcepte,
  • la relació amb l’autoritat,
  • l’estil educatiu dels pares i
  • el clima familiar.

Una característica pròpia de la psicopatologia en adolescents és que els símptomes són inespecífics. Així, les conductes disruptives i comportaments agressius poden aparèixer en diferents trastorns psiquiàtrics. Els sistemes de classificació com el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, 5a Edició (DSM-5), en la categoria dels Trastorns destructius del control dels impulsos i de la conducta, s’inclouen el TND, el Trastorn Explosiu Intermitent (TEI), el TC, el Trastorn de la Personalitat Antisocial (TPA) i altres com la Piromania o la Cleptomania. Les conductes disruptives també poden aparèixer de forma secundària en altres trastorns, classificats en la categoria dels Trastorns del desenvolupament neurològic com el Trastorn de l’espectre autista (TEA) i el Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH). Cal dir que també en trastorns internalitzants com depressió i ansietat. Analitzant cas per cas, segons els estudis se’n desprèn el següent:

El Trastorn depressiu major (TDM) presenta una comorbiditat elevada amb els trastorns d’ansietat, amb els quals comparteix la major part de símptomes somàtics (Del Barrio, 2014). Així mateix, també pot aparèixer conjuntament amb trastorns externalitzats. En l’estudi longitudinal de Vander et al. (2012), en adolescents d’entre 11-12 anys, s’observa que la depressió tindria una alta comorbiditat amb trastorns del comportament disruptiu, com el TND i el TC.

El TDAH apareix sovint conjuntament amb altres trastorns. En l’estudi de Rodríguez et al. (2009), s’observa que un 71% dels casos tindria algun tipus de comorbiditat, concretament, un 46% amb el Trastorn d’ansietat (TA), un 31% amb el TC, un 9% amb els trastorns de l’estat d’ànim, un 10% amb el trastorn de tics i un 12% amb l’enuresi. Segons Canals et al. (2016), s’observa que lacomorbiditat més elevada és amb els problemes de conducta, el TEA, el Trastorn Obsessiu- Compulsiu (TOC) i els tics. La comorbiditat entre el TDAH i el TC és elevada i complexa, i en alguns casos es conclou que el primer seria predictor del segon en l’adolescència, sobretot quan el primer no ha estat tractat (Díaz, 2006). En altres, en adolescents amb TDAH, s’observa un diagnòstic anterior de TND i posteriorment de TC (Rodríguez et al., 2009). Segons Danforth, Connor i Doerfler (2016), això es podria explicar pel risc genètic que incrementaria l’associació entre TDAH i TC, i els gens candidats estarien associats amb el neurotransmissor monoaminèrgic CNS. Es considera també, que les relacions disfuncionals amb els pares podrien augmentar el risc a desenvolupar problemes de conducta amb nens amb TDAH.

El TC, com s’ha mencionat anteriorment, en adolescents presenta una alta comorbiditat amb el TDM (Vander et al., 2012) i amb el TDAH (Canals et al., 2016; Rodríguez et al., 2009). Segons De la Peña-Olvera i Palacios-Cruz (2011), entre el 70-80% dels nens o adolescents amb TC o TND complirien criteris per un diagnòstic de TDAH. Tot i que, segons aquests autors, la relació seria menor, quan primer tenen TDAH, observant que la prevalença d’un TC o TND seria del 15-60%. Segons Zahrt i Melzer-Lange (2011), l’associació del TC i TDM, pot augmentar els risc d’ideació suïcida, majors dificultats amb les figures d’autoritat i major probabilitat d’abús de substàncies. Finalment, cal considerar la relació estreta entre els diferents trastorns del comportament, en què s’observaria que presentar un TND augmenta la probabilitat de patir un TC a l’adolescència, i aquest un TPA en l’edat adulta (De la Peña-Olvera & Palacios-Cruz, 2011; Zahrt & Melzer-Lange, 2011).

El TEA presenta una alta comorbiditat amb diferents trastorns psiquiàtrics i genètics. Segons Bayés et al. (2005), s’estableix que la discapacitat intel·lectual seria la més prevalent amb un 75% i les crisis d’epilèpsia amb un 15%. Balmaña i Calvo (2014) refereixen que la comorbiditat amb la discapacitat intel·lectual estaria entre 20-70%, en l’epilèpsia entre un 5-46%, en els Trastorns de tics entre 3-25% i en el Trastorn del llenguatge un 20%. També s’observaria en el TDAH entre un 25-50% i en el TDM entre un 10-25%. En l’estudi de Storch et al. (2012), s’observa que quan s’associen el TEA i les conductes disruptives, augmenten considerablement els nivells d’ansietat, indicant-se també un major deteriorament funcional.

Com a conclusió, en adolescents es fa evident que la presència de les conductes disruptives i comportaments agressius és força habitual en certa patologia i cal considerar-la sempre en el diagnòstic diferencial o tenir en compte la possible comorbiditat. Per tal de poder enfocar bé la intervenció psicològica.

Joana Plana | Psicòloga a Juditraventos.cat

Comparteix! Participació amb els teus amics! on the following networks

Aquesta resposta ha 0 Comentaris

Deixa una resposta

Menu